1 POEMES D’ANNA CROWE Anna Aguilar-Amat Glòria Montserrat Eva AlbertTraducció al català: Anna Aguilar-Amat Glòria Montserrat Eva Albert Hanne Engelsatd Maria Lluïsa Espinosa Xavier Gascón Sònia Serra Martí Purull Traducció al castellà: Laure Domene
2 The pale blue cotton ramie of last night— A handsel of light for Liz and Jamie The pale blue cotton ramie of last night— seersucker, almost, puckered by glancing rain— transformed by morning into shimmering moiré a colour somewhere between pearl and grey, lays itself out in swathe after swathe along the firth; creased into plissé at the Chanonry, where Beauly merges into Moray, into an incomparable dazzle the eye hardly dares to dwell on: flaws and cross-weave, mended rents and braidings; rumpled cloth and stubborn slubs of character made beautiful by light. As though the sun had borrowed an iron and set to work to smooth enough silk for shirts for him, blouses for her, to last them all their married lives. Flowerburn Mains, Rosemarkie, Black Isle
3 El rami de cotó blau tènue d’ahir a la nit, UN REGAL DE LLUM per a Liz i Jaime El rami de cotó blau tènue d’ahir a la nit, teixit lleuger, un punt embutllofat per la pluja esgaiada, convertit al matí en moaré tremolós d’una tonalitat entre el perla i el gris, s’estén en bandes incomptables al llarg de l’estuari; es frunz i fa un prisat al far de Chanonry, on el Beauly penetra l’estuari de Moray, és un caos genuí on la mirada no gosa restar: tares i punt de creu, sargits i trenes; teles arrugades i bagues obstinades d’una faiçó que la llum ha fet preciosa. Com si el sol hagués manllevat una planxa per començar la feina d’allisar prou seda per les camises i les bruses d’ell i d’ella, perquè els durin tota la vida de casats. Flowerburn Manis, Rosemarkie, Black Isle
4 Un obsequio de luz para Liz y JamieLa ramina azul claro de algodón de anoche, sirsaca fruncida por la lluvia que nos contempla, trocada por la mañana en reluciente muaré, un tono entre perlado y gris, se revela destello tras destello por todo el estuario; plisada al entrar en el estuario de Chanonry, donde el estuario de Beauly se funde en el de Moray, en un resplandor incomparable que la vista apenas se atreve a abarcar: rasgaduras y arreglos, jirones remendados y galones; tela arrugada e hilos obstinados de carácter que la luz embellece. Como si el sol, con plancha prestada, se dedicara a alisarles seda suficiente para sus camisas y blusas de toda su vida en matrimonio. Flowerburn Manis, Rosemarkie, Isla Negra
5 A Tentsmuir flora “Existing floras exhibit only one moment in the history of the earth’s vegetation.” Sir William Turner Thiselton-Dyer: ‘Plant Distribution’, Encyclopaedia Britannica A moment that you might fathom, you’d think, reciting names like adderstongue and moonwort, coralroot and yellow birdsnest, listed in Tentsmuir’s resonant flora. But then an owl at Morton Lochs disgorges a pellet packed with fieldmouse fur and tiny bones from a neighbouring parish, and seeds that will grow into another moment. And there are days when haar drifts in from the sea and settles like drops of mercury on rhubarb leaves, when you step out into the garden, into the moment before; digging, you unearth bits of clay pipe, the bowl inscribed with Masonic symbols: a pair of compasses like a Pictish V-rod; in shifting light your fossil-heap a shellfish-midden. Moments washed by Forth and Tay; Fife a mesopotamia of silts and erosions; a kingdom stretched between its firths like a hide from the scriptorium at Balmyrnie, barley-fields the colour of vellum. Earth you may as well be fathomed in, you think, instinctively at home, peninsular; putting down roots almost by accident. You heard a story about a plant that sprang up when a ship from Tierra del Fuego sank at the mouth of the Tay; how Patagonian fleeces hung for weeks on Tentsmuir’s barbed-wire. Wind was combing the wool with weavers’ fingers, as you remembered the Huguenots who fled here in an earlier wave; loosened seeds of Norwegian Lamb’s Lettuce taking root.
6 Un moment que podries entendre, penses, Una flora de Tentsmuir “Les flores existents només mostren un moment de la història de la vegetació de la terra.” Sir William Turner Thiselton-Dyer: “Plant Distribution”, Encyclopaedia Britannica Un moment que podries entendre, penses, recitant noms com ara llengua de serp i llunària, coral·lhoritza i espàrreg bord, presents a la ressonant flora de Tentsmuir. Però aleshores a Morton Lochs un mussol vomita una pilota farcida de pell de ratolí i petits ossos d’una parròquia propera, i unes llavors que esdevindran un altre moment. I hi ha dies en què la boira entra del mar i es diposita com gotes de mercuri sobre fulles de ruibarbre, quan surts al jardí i entres en el moment anterior; excavant, desenterres trossos de pipes de fang, un tub amb inscripcions maçòniques: un parell de compassos com el símbol de la V picte; en la llum canviant el teu munt de fòssils un jaciment de closques marines. Moments banyats pel Forth i el Tay; Fife una mesopotàmia de llot i erosions; un regne que s’estén entre els seus estuaris com un pergamí dels escribes de Balmyrnie, camps d’ordi del color de la vitel.la. Una terra en la qual bé et pots imaginar, penses, instintivament a casa, peninsular; posant arrels gairebé per acident. Vas sentir una història sobre una planta que va brotar quan es va enfonsar un vaixell de Tierra del Fuego a la desembocadura del Tay; sobre les llanes de la Patagònia que es van quedar penjades durant setmanes als filats de Tentsmuir. El vent pentinava la llana amb dits de teixidor, mentre tu recordaves els huguenots que van fugir cap aquí en una onada anterior; llavors deixades anar de seneci posant arrels.
7 Flora de Tenstmuir «Las floras existentes muestran tan solo un momento en la historia de la vegetación de la Tierra».Sir William Turner Thiselton-Dyer: ‘Plant Distribution’, Encyclopaedia Britannica , Un momento que crees podrías comprender, al recitar nombres como lengua de serpiente, mosto de luna, raíz de coral y nido de pájaro amarillo, procedentes de la flora evocadora del bosque de Tentsmuir. Pero entonces un búho en Morton Lochs desembucha un perdigón envuelto en la piel de un ratón de campo y huesos pequeños de un paisano del lugar, y semillas que crecerán en otro momento. Y hay días en que la niebla penetra desde el mar y se aposenta como gotas de mercurio en las hojas de ruibarbo cuando sales al jardín, momentos antes, mientras cavabas, desenterraste trozos de una pipa de arcilla, la vasija con símbolos masónicos: un par de compases parecidos a una V picta, símbolo de victoria; bajo una luz cambiante tu montón de fósiles, un yacimiento de conchas de mariscos. Momentos que engullen los estuarios de Forth y Tay; Fife, una mesopotamia de sedimentos y erosiones; un reino que se extiende entre sus estuarios como el cuero del escritorio de Balmyrnie campos de cebada del color de la vitela. Tierra en la que tú también podrías ser comprendido, en la que crees sentirte en casa, peninsular; donde echas raíces casi sin darte cuenta. Te contaron la historia de una planta surgida de un barco de Tierra del Fuego hundido en la boca de Tay; los vellones de la Patagonia estuvieron semanas colgados de la alambrada de Tentsmuir. El viento peinaba la lana con dedos de tejedor mientras recordabas a los hugonotes que llegaron huyendo en una primera ola, semillas dispersas de dulceta noruega enraizando.
8 Gollop was our grandmother’s butcher. Can Gollop Gollop was our grandmother’s butcher. Saying his name out loud, you swallowed a lump of gristle whole. Even the thought of going to Gollop’s made us gulp, made my little green-eyed sister’s eyes grow rounder, greener. Swags of rabbits dangled at the door in furry curtains; their eyes milky, blood congealed around their mouths like blackcurrant-jelly. You’d to run a gauntlet of paws. Inside, that smell of blood and sawdust still in my nostrils. Noises. The thump as a cleaver fell; flinchings, aftershocks as sinews parted, bone splintered. The wet rasp of a saw. My eyes were level with the chopping bench. Its yellow wood dipped in the middle like the bed I shared with Rosy. Sometimes a trapdoor in the floor was folded back. Through clouds of frost our eyes made out wooden steps, then huge shapes shawled in ice—the cold-store. Into which the butcher fell, once, bloody apron and all. When my grandparents went to see Don Juan, and told us how it ended —Like Mr Gollop! I whispered. Mr Gollop only broke his leg, but Crash! Bang! Wallop! Went Mr Gollop! we chanted from our sagging bed, giggles celebrating his downfall, cancelling his nasty shop. As the Co-op did a few years later when it opened on the High Street. Giving him the chop.
9 CASA GOLLOP Gollop era el carnisser de la meva àvia.Si deies el seu nom en veu alta, engolies un manyoc de cartíleg sencer. Fins i tot el pensament d’anar a can Gollop ens feia empassar-nos la saliva, feia els ulls verds de la meva germana petita més grossos, més verds. El botí de conills penjats a la porta en cortina de pells; els seus ulls lletosos, sang coagulada al voltant de la seva boca com gelatina de grosella negra. Havies d’esquivar el desafiament de les arpes. Dins, aquella olor de sang i serradures que encara sento als narius. Sorolls. El cop sord en caure la tallanta; arredraments, calfreds a mida que es partia el cartíleg, s’estellava l’os. L’humit raspar de la serra. Els meus ulls eren anivellats amb el mostrador de trinxar. La seva fusta groguenca fent pendent cap al mig com el llit que compartia amb la Rosy. De vegades una trapa que hi havia al terra s’obria. Al través del baf del gel els nostres ulls entreveien graons de fusta, llavors formes enormes amb xals glaçats –la càmara frigorífica. Dins la qual el carnisser va caure, una vegada, davantal ensangonat i tota la pesca. Quan els meus avis van anar a veure Don Juan, i ens van explicar el final -Com el senyor Gollop! vaig mussitar. El senyor Gollop només es va trencar la cama, però Plis! Plaf! Plop! Va fer el senyor Gollop! cantàvem des del nostre llit tou, rialletes que celebraven la seva caiguda, que clausuraven la seva fastigosa botiga. Tal com va fer la Cooperativa uns quants anys després quan va obrir al carrer major. Li van donar el cop de gràcia.
10 CASA GOLLOP Gollop era el carnicero de nuestra abuela. Al decir su nombre te tragabas un nudo de cartílago entero. La mera idea de ir a Gollop ya nos hacía tragar saliva, hacía los ojos verdes de mi hermana pequeña, más grandes, más verdes. Un botín de conejos colgaba de la puerta en una cortina de pieles; con sus ojos blancos, la sangre coagulada alrededor de la boca como mermelada de grosella negra. Tuviste que esquivar el acoso de las zarpas. Dentro, aquel olor a serrín y sangre que aún me impregna la nariz. Ruidos. El golpe seco de la hoja que cae, muecas de asco, escalofríos a medida que los tendones se partían y el hueso se despedazaba. El estruendo húmedo de una sierra. Mis ojos a la altura del mostrador de trinchar. Su madera amarilla hundida en el centro como la cama que compartía con Rosy. A veces se abría una trampilla en el suelo. A través de las nubes de vapor de hielo, nuestros ojos avistaban escalones de madera, entonces aparecían siluetas enormes con chal de hielo; la cámara frigorífica. En la que un día cayó el carnicero, con el delantal ensangrentado y todo lo demás. Cuando mis abuelos fueron a ver Don Juan, y nos dijeron cómo acababa –¡Cómo el señor Gollop! – susurré. El señor Gollop sólo se rompió una pierna, pero ¡Plis! ¡Plaf! ¡Plop! ¡hizo el señor Gollop! cantábamos desde nuestra cama blanda, risitas que celebraban su caída, el cierre de su nauseabundo negocio. Tal como hizo la cooperativa unos años después al abrir en la calle mayor. Y darle el golpe de gracia
11 The combed ceiling hoards up whispers, sighs, Maid’s Room The combed ceiling hoards up whispers, sighs, a crackle of anger, a creak of stays. Stripping paper under the baking slates you eavesdrop on the previous folk—lives of careful garlands, furrows dull and straight— stiff generations falling down in sheaves. But when your scraper calls up heartbeats, dust is suddenly tenanted, the room opening like a kiss: the tongue-and-groove of lost Scots pine, and in the air the sweat of resin. And you know she is close enough to touch—skin burnished like wood, her hair in knots; just wakened and still in her shift, in a haze of daisies you’ll never uproot, rub out, or will away.
12 La volta del sostre acumula murmuris, sospirs, LA CAMBRA DE LA MINYONA La volta del sostre acumula murmuris, sospirs, un carrisqueig de ràbia, una cruixidera de barnilles. Mentre arrenques el paper sota una teulada que bull xafardeges en la gent prèvia - aquelles vides de garlandes acurades, galzes anodins i llisos - generacions cerimonioses caient en barcasses. Però quan la rasqueta reviu batecs, la pols de sobte té inquilins, la cambra s’obre com un bes: els nusos i les vetes del desaparegut pi escocés, i en l’aire la suor de la resina. I saps que ella és prou a prop per tocar-la - pell brunyida com de fusta, el cabell nuat; acabada de llevar i encara amb camisola, en una calitja de margarides que mai no arrencaràs d’arrel, ni esborraràs, ni deixaràs en herència.
13 LA HABITACIÓN DE LA CRIADAEl techo sinuoso atesora susurros, suspiros, un estallido de ira, un crujir de listones. Mientras arrancas el papel bajo las tejas hirviendo Escuchas a escondidas a los mayores –vidas de elaboradas guirnaldas, galces insulsos y lisos– generaciones solemnes que caen en tiras de papel. Mas cuando late tu rasqueta, el polvo toma de pronto inquilinos, la habitación se abre como un beso: los nudos y las vetas del desaparecido pino escocés, y el sudor de resina en el aire. Y sabes que ella está tan cerca que la podrías tocar –piel bruñida como la madera, el cabello enredado; recién levantada, aún con su camisón, en una bruma de margaritas que no arrancarás jamás, ni borrarás, ni dejarás en herencia.
14 Punk with Dulcimer He stood at the end of the carriage. A black-clad giant, fearsome in fringed and studded leather, tawny mohican. Then sat down in the seat beside me. Plants are amazing, so they are! The voice, rich Ulster. He looks up from his book, eyes shining under the tawny crown. —If it weren’t for plants, if it weren’t for vascular bundles, we’d not be walking upright. He speaks in a creaking of leather, a sound like branches in a pine-wood, rubbing. And a multitude of studs, from his ears to his bare, braceleted arms and eloquent knuckle-dustered mittens, sparkle and gleam like rain on thistles. He is a green man speaking leaves. Rainforest canopy fills the carriage with rustled whispers; words that make Linnaean music, space for colobus, catleya, bell-bird to peep from the fringes of speech. For an hour he held sway, in language as way above my head as, say, a sequoia. Elusive as jaguar, and all gone. All but those resonant, homely vascular bundles. Oh, and the dulcimer. He played a dulcimer in a folk-group, was going, in fact, to play it in Newcastle where he duly got off the train. I think of how I had feared him, of how we fear what we don’t know. And when I hear the whistles and drums of marching Orangemen on the news, I try to imagine the tune arranged for dulcimer —hearing soft-struck strings; seeing a black-clad figure, tall as a cedar of Lebanon, and dancing. Like David with his psaltery before the Lord.
15 Punki con dulcémele De pie al final del vagónUn gigante vestido de negro, temible bajo cuero tachonado, mohicano de tez ámbar. Entonces se sentó junto a mí. Las plantas son increíbles, ¡ya lo creo! La voz, Ulster rico. Alza la vista de su libro, sus ojos brillan bajo la corona de ámbar. –Si no fuera por las plantas, si no fuera por los haces vasculares, no andaríamos derechos. Habla con el chasquido del cuero, en un sonido similar al entrechocar de ramas de los pinos. Y multitud de clavos de adorno, desde las orejas hasta los brazaletes de sus brazos descubiertos, y guantes de pelea elocuentes centellean y brillan como la lluvia sobre los cardos. Es un hombre verde que pronuncia hojas. El dosel del bosque llena el vagón con susurros crepitantes; palabras que emiten música de Linnaeus; espacio para que el colobo, la catleya, el pájaro campanero espíen desde los lindes del habla. Durante una hora mantuvo el control, en un lenguaje que no me entraba en la cabeza, como si fuera una secoya. Esquivo como un jaguar, desapareció. Sin dejar rastro alguno excepto esos resonantes y familiares haces vasculares. Oh, y el dulcémele. Tocaba el dulcémele en un grupo de folk, de hecho, iba a tocar en Newcastle, donde, llegado el momento, bajó del tren. Pienso en el miedo que le tuve, en cómo se teme a lo desconocido. Y cuando oigo los cantos y tambores de los desfiles de orangistas en las noticias, intento imaginarme la melodía compuesta para el dulcémele, al oír las cuerdas punteadas con dulzura; y ver una figura vestida de negro, alta como un cedro del Líbano, bailando. Como David con su salterio ante el Señor.
16 So flower-beds are now off-limits The French for bonfire When I asked you to help with weeding, you dug my cowslips up. So flower-beds are now off-limits and you’re confined to pruning and burning. But I can see how much you enjoy laying about you with that Gurkha knife our youngest smuggled in from India. I love to watch you—gentle, cautious man that you are—hacking at holly and slashing at rampant beech-hedge with wild, extravagant gestures; casting your clothes to the four winds. Later, the fire absorbs us. I haul out branches which you feed into the flames, recoiling as holly’s oils flare, burn green with little roars of sound that die in whitish, choking smoke. We never get through it all. When it gets dark we call it a day, gazing, as the fire goes quiet, at depths of whispering incandescence; molten places; pulsing, soft-bodied grubs of light hardening under a feathery crown of ash. We’re hungry. Then it’s time for bed. But even here you’re not allowed to rest— not yet. Your hair still smells of smoke, and I want your hands to whisper a tale of blistering encounters, to tell their hurts and hot abrasions. My skin is listening.
17 Quan et vaig demanar ajuda per a treure les males herbes, vas arrencar les prímules. Per això, els llits de flors són ara prohibits i t'has de limitar a podar i a cremar. Però m'adono de com gaudeixes a cops de dalla amb el gurkha, que el nostre fill petit va dur de l'Índia. M'encanta veure't tan gentil i cautelós com ets tallant el grèvol i retallant la ufanosa tanca de faigs amb moviments salvatges i extravagants; deixant volar la roba als quatre vents. Més tard, el foc ens absorbeix. Et passo les branques que tu hi llances i et tires enrere davant la flama verda de l'oli del grèvol que s'inflama amb suaus espetecs que moren en un fum blanquinós asfixiant. Mai no aconseguim acabar del tot. Quan es fa fosc, pleguem, Contemplem, mentre el foc es calma, el fons del caliu que xiuxiueja, indrets fosos; tous i bategant cuques de llum que s'endureixen sota una delicada corona de cendra. Tenim gana. Després és hora d'anar a dormir. Però ni tan sols aquí se'ns permet descansar, no encara. Els teus cabells encara desprenen olor de fum, i vull que les teves mans xiuxiuegin un conte de ferotges trobades, i expliquin les seves ferides i fortes cremades. La meva pell escolta. FOGUERA EN FRANCÈS
18 Cuando te pedí ayuda con las malas hierbas arrancaste las prímulas. “Hoguera” en francés Cuando te pedí ayuda con las malas hierbas arrancaste las prímulas. Por eso ahora están prohibidos los arriates y te ves confinado a la poda y la quema. Pero puedo ver cómo disfrutas al golpe del machete gurkha que nuestro hijo pequeño trajo oculto de la India. Me encanta verte –amable y cauto como eres– golpear el acebo y fustigar el exuberante seto de hayas de forma salvaje y extravagante; con la ropa arbolada a los cuatro vientos. Después, el fuego nos aspira. Te paso ramas que le arrojas, retrocediendo ante las verdes llamas del aceite de acebo, que arde con un suave crepitar que expira en un humo asfixiante y blanquecino. Nunca acabamos del todo. Decidimos parar al anochecer y vemos como el fuego enmudece, en abismos de susurrante incandescencia; espacios fundidos; gusanos de luz blandos y palpitantes que se endurecen bajo una liviana corona de cenizas. Tenemos hambre. Así que es hora de irse a dormir. Pero ni aquí se te ofrece descanso, Todavía no. El cabello aún te huele a humo, y quiero que tus manos susurren un relato de encuentros con sus penas e intensas quemazones. Mi piel escucha.
19 (after a visit to the Royal College of Surgeons in Edinburgh From the Hinterland (after a visit to the Royal College of Surgeons in Edinburgh and especially for Kazimierz Kuczynski, F.R.C.S. Edinburgh, and his wife, Alicia) This is a world turned inside-out, a republic of the flesh both strange and strangely familiar. The walls are hung with oils, portraits of common soldiers who fought at Corunna or Waterloo, where Charles Bell, army-surgeon, paints the sun going down in musket-wounds, with full colours, in a glory that pale flesh puts on before nightfall. Below, he adds medical notes, questions treatment, fumes at his own helplessness. The tables are ceremoniously laid with dishes of sprigged china, glass-ware, entire canteens of polished cutlery: here are tools for cutting and slicing, for gripping and probing; even a saw. But though the cabinets are replete with choice cuts, the guests departed years ago. Some packed up and left, when bodies grew into homes they couldn’t call their own— unnatural fruit sprouting from floorboards, timbers shivering into Flemish lace.
20 As though flesh were determined to enter the realm of metaphor, blossoming and hardening into mineral and vegetable forms both beautiful and deadly— one with Crohn’s disease leaving when her bowel became a draper’s shop, stuffed to the gills with pleated, peach-coloured satin; others retreating as from a volcano when X-rayed lungs threw up carcinomas bright as agates; when skin began to boil, to erupt in melanomas black as basalt. Still others groaned with the knowledge of kidneys turned stone-quarries, sweating to produce calculi of the finest limestone and, now and then, a staghorn— a rough, encrusted twelve-point antler; a collector’s item, having the shape of the renal pelvic calyceal system. We use lasers now to shatter kidney-stones, but fragments may still clump in the ureter, forming a steinstrasse—a cobbled street— down which the surgeon ventures, retrieving bits with a mere ‘basket’. Perhaps these ordinary names subdue some ancient fear of having crossed a threshold into forbidden places.
21 Little by little, the body gives up its secrets, speaks back to us: is it an accident the structure of the renal pelvis resembles a calyx, that inner forms, as though to hint at ancient kinship, should call up the ghostly presences of plants? Our nervous system branching, fanning out, is sheathed like fennel, fine as asparagus-fern; arteries, veins, capillaries ramifying like algae, like rosy nets of corallina left by the tide. Morphologies of flow, like the child’s plait the Amazon makes, seen from the moon, map our dependence on the laws of life; our kinship real, in our shared need for water, air and light. And who can doubt that water was once our home, seeing these skeletons of fœtal hands, these minute brown transparent bones poised in jars of formalin? Delicate as the bodies of insects, articulated like marine crustacea, these are travellers from the hinterland whose journey ended even before it began. Fish-bones, writing their brief histories in runes, in ogam-script the colour of blood; whose perfect, counted fingers make my own eyes swim with salt.
22 Desde el interior (Tras una visita al Real Colegio de Cirujanos de Edimburgo y especialmente para Kazimierz Kuczynski, F.R.C.S. Edimburgo, y su esposa, Alicia) Este es un mundo vuelto del revés una república de la carne extraña y familiar a un tiempo. Las paredes están llenas de óleos, retratos de soldados desconocidos que combatieron en La Coruña o Waterloo, donde Charles Bell, cirujano de campaña, pinta las puestas de sol como heridas de mosquetón, con colores vivos, con una gloria con la que se reviste la carne pálida antes del anochecer. Debajo, toma notas médicas, anota dudas de tratamiento, se sume en la rabia de su impotencia. Se ponen las mesas con ceremonia con platos de porcelana decorada con ramitos, cristalería, juegos completos de cubiertos lustrados: hay útiles para cortar y rebanar, para sujetar y explorar; incluso una sierra. Pero aunque los armarios estén llenos de incisiones selectas, los invitados se marcharon hace años. Algunos hicieron el equipaje y se fueron, cuando los cuerpos se transformaron en hogares que ya no sienten suyos –fruta extraña que brota de las tablas del suelo, madera que tiembla como el encaje flamenco.
23 Como si la carne hubiera decidido adentrarse en el reino de la metáfora, floreciendo y convirtiéndose en formas minerales y vegetales bellas y a la vez mortíferas– una con la enfermedad de Crohn se marchó cuando sus entrañas se transformaron en el negocio de un pañero rellena hasta el cuello de satén plisado color melocotón; otros se retiraron como se huiría de un volcán cuando sus pulmones radiografiados vomitaron carcinomas brillantes como ágatas; cuando la piel empezó a hervir, a hacer erupción en melanomas negros como el basalto. Y aún otros gemían al saber que sus riñones se habían vuelto canteras, sudando para realizar cálculos de la mejor piedra caliza y, de vez en cuando, un cuerno de alce, una tosca cornamenta incrustada de doce puntas, un objeto de coleccionista, con la forma de cáliz del sistema pélvico renal. Ahora utilizamos lasers para eliminar las piedras de riñón, aunque algunos fragmentos pueden amontonarse en el uréter, formando una steinstrasse –una calle adoquinada– por la que se aventura el cirujano, recuperando pedazos con una mera «cesta». Quizá estos nombres comunes dominen algún temor antiguo a haber cruzado el umbral de lugares prohibidos.
24 Poco a poco, el cuerpo revela sus secretos, Poco a poco, el cuerpo revela sus secretos, nos devuelve palabras: ¿es casualidad que la estructura de la pelvis renal se parezca a un cáliz, que formas interiores, como al aludir a un viejo antepasado, debieran invocar las presencias fantasmales de las plantas? Nuestro sistema nervioso, que se ramifica, abriéndose en abanico, está cubierto como el hinojo, hermoso como el helecho de espárrago; arterias, venas, capilares que se ramifican como algas, como redes rosadas de coralina que la marea abandona. Morfologías de la circulación, como las trenzas de niña que el Amazonas dibuja, visto desde la luna, perfilan nuestra dependencia de las leyes de la vida; nuestro auténtico parentesco, en nuestra necesidad compartida de agua, aire y luz. Y quién puede dudar que el agua fue una vez nuestro hogar, al ver estos esqueletos de manos fetales, estos pequeños huesos marrones, transparentes, conservados en jarros de formalina. Delicados como los cuerpos de insectos, articulados como crustáceos marinos, estos son viajeros del interior cuyo viaje finalizó incluso antes de empezar. Espinas que escriben sus breves historias en runas, en alfabeto ogam, del color de la sangre; cuyos dedos contados y perfectos hacen que mis ojos naden en sal.
25 (després d’una visita al Royal College de Cirurgians d’Edinburg DE TERRA ENDINS (després d’una visita al Royal College de Cirurgians d’Edinburg i especialment per a en Kazimierz Kucynski, del FRCS Edinburg, i la seva muller, Alicia) Això és un món capgirat, una república de la carn, estrany i estranyament familiar a la vegada Les parets són plenes d’olis, retrats de soldats rasos que van lluitar a la batalla d’A Corunya o Waterloo, on en Charles Bell, cirurgià de l’exèrcit, pinta el sol ponent-se en ferides de mosquetó, amb colors vius, en l’esplendor de la carn esblanqueïda abans que caigui la nit A sota, hi afegeix notes mèdiques, qüestiona els tractaments, s’empipa per la seva impotència. Les taules estan parades amb cerimònia amb plats de porcellana decorada, cristalleria, jocs sencers de coberts enllustrats: hi ha eines per tallar i llescar, per subjectar i sondar; fins i tot una serra. Però encara que les vitrines són plenes de talls de carn de primera, els convidats ja fa anys que van marxar. Alguns se’n van anar, quan els cossos es van convertir en cases que no sentien ja com a pròpies — fruits gens naturals que broten de terra, troncs que es desintegren i dibuixen randes flamenques
26 Com si la carn estigués decidida a entrar al regne de la metàfora, Com si la carn estigués decidida a entrar al regne de la metàfora, florint i endurint-se en formes minerals i vegetals belles i esgarrifoses alhora — Una va marxar amb la malaltia de Crohn quan els intestins se li van convertir en una merceria, farcida fins a les ganyes de retalls de setí de color de préssec; d’altres se’n van anar com si fugissin d’un volcà quan les radiografies dels pulmons van mostrar carcinomes brillants com àgates; quan la pell va començar a bullir i a esclatar en melanomes negres com el basalt. D’altres gemegaven conscients que els seus ronyons s’havien tornat pedreres, suant per produir càlculs de la millor pedra calcària i, de tant en tant, una banya de cérvol, un banyam dur i aspre de dotze puntes; un objecte de col·leccionista amb la forma de calze del sistema renal pelvià. Ara les pedres del ronyó es desfan amb làser, però en poden quedar fragments a l’urèter, formant una steinstrasse —un carrer empedrat— pel qual s’aventura el cirurgià, per retirar els trossos amb una simple “cistella”. Potser aquests noms ordinaris atenuen el temor antic de creuar un llindar cap a llocs prohibits.
27 A poc a poc, el cos ens desvela els seus secrets, ens respon; és per casualitat que l’estructura de la pelvis renal s’assembli a un calze, que les formes internes, com per insinuar un parentiu antic, invoquin la presència fantasmagòrica de les plantes? El brancal del nostre sistema nerviós s’obre com un ventall, recobert com el fonoll, fi com l’esparreguera; artèries, venes, capil·lars que es ramifiquen com algues, com xarxes rosades de corallina deixades per la marea. Morfologies de les corrents, com la trena de nena que dibuixa l’Amazones vist des de la lluna, tracen un mapa de la nostra dependència de les lleis de la vida; el nostre autèntic parentiu, en la nostra necessitat compartida d’aigua, aire i llum. I qui pot dubtar que l’aigua fou en altres temps casa nostra, en veure aquests esquelets de mans fetals, aquests diminuts ossos marrons i transparents conservats en gerres de formol? Delicats com els cossos dels insectes, articulats com els crustacis marins, són viatgers de terra endins el viatge dels quals va acabar fins i tot abans de començar. Espines de peix que escriuen les seves breus històries en runes, en escriptura ògam de color de sang; els dits tan perfectes i comptats dels quals fan nedar els meus propis ulls en sal.
28 she holds persistent parleying The Palm Magnificat Even under the stun of noon she holds persistent parleying with the wind, hatching and cross-hatching ways of hindering and spilling sun over the green weirs of her leaves. Her branches mesh and pass in a matching of hands or harmless knives, still glittering with the drops from last night’s monsoon- storm; such slow and patient geometries as must beguile the just-arrived and jet-lagged—gazing in a swoon of heat at jalousies- turned-Jacob’s-ladders brushing a heaven too glar- ing-bright to contemplate—who might surmise that in that thresh of light they eaves- dropped on angelic conversations vegetable and benign— where tireless leaves debate with rooted patience how they may canopy this house of air, these rooms of cool. A roof that’s sing- ular in how its pinions soar from dross and wreckage, picked- over rags, old sacking. Stormbrash, threadbare layers of tat and débris; leaf-nodes deep in coir like Rembrandt’s darkest corners; tropic subfusc of an underbrush that’s home to murmurous estates, to seething picnics. Grackle and purple sunbird perch and dine-out here on lush young life, and green parakeet in squalls burst on the gloom, then leave. The fruit- bats sleep through it all, waking to quarrel as dusk falls, then glid- ing off among the fireflies to visit the star-fruit in the neighbourhood.
29 Fins i tot sota l’atordiment del migdia Magníficat de la palma Fins i tot sota l’atordiment del migdia es manté persistent, i parlamenta amb el vent, i inventa i torna a inventar maneres d’impedir i propiciar que el sol il·lumini els nervis de les seves fulles. Les seves branques es nuen i s’encreuen en una encaixada de mans o de ganivets innocus, encara lluents amb les gotes de la pluja del monsó de la nit abans; unes geometries tan lentes i pacients que han de seduir els nouvinguts, i encara amb jet-lag, mirant ofegats de calor per les gelosies de les valerianes a frec d’un paradís massa resplendent per a ésser contemplat; i podrien pensar que, en aquesta llum traspuada, escolten d’amagat converses d’àngels, vegetals i benignes, en què les fulles infatigables discuteixen amb paciència arrelada com podrien cobrir aquesta casa d’aire, aquestes cambres fresques. Una teulada singular pel batre de les seves ales, des de l’escòria i la ruïna que es mou entre estripalls i arpilleres velles. Deixalles, capes gastades d’enderrocs i terregall; profunds els nervis de la fulla del coco, com els racons més foscos de Rembrandt; tenebra tropical del sotabosc llar de murmuris assentats. La merla i el pit-roig s’aferren a les branques, sopen a fora amarats d’una vida jove i exuberant; i el periquito verd ho fa sota la torbonada que es desencadena en la foscor, i marxa tot seguit. Els rat-penats fruiters dormen en el decurs de la tempesta, i es lleven quan cau el crepuscle per barallar-se, planejar aleshores entre les lluernes: per visitar els fruits tropicals, veïns d’aquests voltants.
30 El magníficat a la palmeraAun en el desasosiego del mediodía ella no cesa en su parlamento con el viento, inventando y reinventando maneras de impedir al sol verter sus rayos sobre los embalses verdes de sus hojas. Sus ramas se enmarañan y pasan en una combinación de manos o cuchillos romos, que aún brillan con las gotas del temporal que el monzón trajo anoche; tales geometrías lentas y pacientes han de seducir al recién llegado con jet-lag –que contempla, casi desmayado por el calor las celosías, las valerianas azules acariciando un cielo cuyo intenso resplandor impide contemplar– y que podría aventurarse con ese haz de luz a escuchar a escondidas las conversaciones de los ángeles vegetales y benignas– donde hojas incansables debaten con paciencia de raíz cómo poder cubrir esta casa de aire, estas habitaciones frescas. Un tejado singular en el remontar de sus alas dejando atrás basura y pecios, harapos, viejos sacos. Escombros, encajes raídos y desechos; nudos de hoja enmarañados como los ángulos más oscuros de Rembrandt; oscuridad tropical de la maleza, hogar de haciendas murmurantes, de picnics convulsos. El estornino y la nectarina asiática se posan y cenan aquí ricas y jóvenes vidas, y los chillidos del periquito verde estallan en la penumbra, y desaparecen. Los murciélagos frutívoros, que siguen durmiendo, se despiertan al anochecer para pelearse, y lanzarse planeando entre las luciérnagas a visitar las alismas del vecindario.